ESDEVENIR PARES

Esdevenir pares , malgrat sembla una mena de conseqüència inequívoca del fet de viure, no és així. Un pot decidir si vol ser pare o mare. La decisió, sempre conscient, ha d’anar acompanyada d’una profunda reflexió i introspecció en un mateix. Tots heu sentit a dir allò de : “ser pares et canvia la vida”. Si, però de quina forma?

Cal haver treballat el fet de la paternitat a fons per saber entendre aquesta afirmació i per donar resposta a aquesta pregunta.

Anem per parts:

La paternitat no és obligatòria, ni moral ni legalment.

La paternitat no és una moda ni un deure vers els nostres progenitors ni vers la humanitat.

Si tenim clar això, podrem començar a decidir lliurement si volem assolir aquesta responsabilitat. Perquè en el fons es tracta d’això: “responsabilitat”.

Un fill/a ho és des del primer dia fins l’últim sense excepció, sense pausa , sense retorn. Per tot això, respirem a fons, i preguntem-nos :

Volem encetar aquest camí?

Uf! Quin pessimisme i negativitat. No, quina il·lusió quan prenem una decisió conscient i quina força ens dóna això per treballar cada dia i quina alegria poder viure totes les etapes de la vida dels nostres fill/es i acompanyar-los.

Només cal deixar clares les coses, perquè, i aquest és el fet preocupant, en el supòsit de no entendre i assumir aquesta tasca de vida, el què fem és amargar-nos la nostra i fer infeliç la d’ells.

Perquè us explico tot això. Ja fa 15 anys que la meva tasca és la d’acompanyar nens/es en el camí de l’aprenentatge a l’escola i des de en fa 8  que ho comparteixo amb la responsabilitat escollida conscientment d’ajudar a créixer als meus dos fills. Faig de mestre i de pare i la veritat és que tinc la percepció que cada vegada més, hi ha infants portats al món i deixats a la sort del què i el qui trobin en el seu camí. És francament una situació desagradable i m’horroritza comprovar que tot el seu potencial està desfermat, mancat de límits i d’hàbits. Sense cap mena de dubte això no és el què ha de rebre el mestre a l’escola.

Heu sentit a parlar dels “TDAP”. Permeteu-me la llicència, amb tots els respectes per la similitud amb d’altres sigles. Els « TDAP » són les nens/es amb « trastorn de dèficit d’atenció dels pares », per desgràcia cada dia són més els afectats.

Potser perquè hi ha pares que en realitat no volen ser pares? O perquè no havien entès de forma conscient el què això volia dir?

Penseu-hi. Segurament l’entorn no ajuda, però per això és molt necessari recuperar el nostre protagonisme en aquest món. Mirem-nos al mirall, entrem dins nostre, recuperem el control i llavors estarem en disposició de prendre decisions conscients com ara la de : volem ser pares?

                                        David Castany Ayats

Mestre de primària i format en pedagogia Waldorf-Steiner